“És la punta de l’iceberg del terrible patiment que hi ha darrere de moltes històries. L’adopció és un fet feliç, però no podem oblidar que neix d’una pèrdua. Això genera unes ferides que podem aprendre a sanar”, diu Eva Gispert.

L’Eva Gispert és filla adoptiva i mare adoptant. Va ser adoptada quan tenia dos mesos. Va viure una infància feliç, envoltada d’amor, i una adolescència complexa, amb un sentiment de desubicació que va créixer quan, fa uns set anys, la seva mare biològica va voler conèixer-la.

Fa cinc anys, va decidir adoptar al seu tercer fill (els dos primers són biològics). Llavors va observar que hi ha molts passos i serveis “previs” a l’adopció (certificat d’idoneïtat, etc.). Però, i després? Què passa quan ja tens al teu fill a casa? Se suposa que, amb amor, tot funciona. Però la veritat és que els nens adoptats acostumen a arribar amb algun problema de salut o nutrició, que es diagnostica i es tracta. Més endavant, poden aparèixer dificultats d’aprenentatge. I les ferides de l’ànima no solen manifestar-se fins a l’adolescència.

Convençuda que la comprensió del fet de l’adopció és fonamental per a la felicitat de pares i fills, i observant el buit d’acompanyament “després de” l’adopció, Eva ha engegant una associació, l’Institut Família i Adopció, que reuneix professionals de diverses disciplines. L’Institut Família i Adopció ofereix serveis per a realitza una acció preventiva i sanadora, i canvia de manera radical la manera com es treballa amb persones adoptades i famílies adoptives.

Fa uns dies, Eva Gispert era entrevistada per Manuel Campo Vidal, vegeu-la:

Nota: La dada d’adopcions truncades, correspon a la mitjana europea. Holanda (5%), Suècia (6%), o Gran Bretanya (11%), amb una mitjana de 8 anys de durada fins a la ruptura. No hi ha dades de Catalunya ni d’Espanya.